dimecres, 4 de desembre de 2013

L’STASI CATALANA ( o de com autoflagelar-nos amb il•lusió)

Avui sortia la notícia/acusació que la Generalitat a creat una Agència de Seguretat Nacional, com a servei secret o servei d’informació i intel·ligència propis. No cal dir que les fonts d’on a sortit  la notícia/acusació són més enllà de dubtoses, i que en el cas de que fossin certes, i s’hagués fet públic d’aquesta manera ja seria motiu de la seva dissolució immediata. Per tant no és més que una anècdota o tret més en el conflicte que acompanya el procés. El que em crida més l’atenció és la repercussió que ha tingut a l’opinió publicada, tertulianada i tuitejada. No per diferent d’altres temes que com un degoteig constant ens han anat bombardejant en el darrer any, ni tampoc per la tipologia de les reaccions que ha respost a l’alineament impertorbable que s’està perfilant com l’escenari en el  que és resoldrà el procés.
El títol d’aquesta reflexió és manllevat d’un d’aquestes aportacions digitals, comparant la suposada i incipient agencia de seguretat catalana amb el Ministeri de la Seguretat de l’Estat de la República Democràtica Alemanya, que controlà de forma totalitària el paradís “socialista” entre 1950 i  1989 i responsable de la repressió social i política en aquell país. Una banalització més dels totalitarismes del segle XX per poder continuar amb una retòrica de curta volada .Evidentment que la desproporció del símil podria o hauria de desactivar-l ’ho per si sol, però la “tàctica de tu empastifa que alguna cosa queda” està molt de moda en les nostres contrades.

Però no és sols el detall de l’afirmació, el que crec que ens hauria de fer reflexionar en la meva modesta opinió, va un xic més enllà, va en la direcció del futur estat català que propis i aliens imaginem per l’endemà. Per alguns no en som mereixedors doncs no som un poble pur i perfecte, per a altres no som ni tant sols un poble. Per als que si que ens hi creiem mereixedors les diatribes son unes altres ens convé restar a l’UE?, quin model energètic ens donarem?, quin model laboral construirem?  i moltes qüestions més, amb opinions ben diferenciades pròpies d’una societat tant plural com la catalana.
 Ara bé quan arribem a qüestions com quin model de defensa tindrem? Quin model de seguretat i espionatge ens dotarem? Quin model policial el complementarà? És quan comprovem que fins i tot entre la gent més convençuda de l’estat independent les tensions més internes és desvetllen i un vertigen ideològic ens centrifuga a centenars de respostes peculiars, naïfs i potser innocents. Com  quan un adolescent just abans de prendre les responsabilitats d’un adult pateix dels desequilibris més acusats i cau en certa por escènica. Potser la manca de tradició en mentalitat d’Estat hi influeix, doncs el que per a moltes coses ha estat i es una avantatge per a aquests temes sembla un handicap.

Personal ment crec que no ens la podem permetre, i que hem d’aprendre que al plantejar les estructures que ens hem de donar ens hem de concentrar en la seva necessitat i cobrir-la  que no pas en l’ús partidista o interessat del que l’executa....doncs ja vindran altres, que democràticament i sobiranament milloraran i perfeccionaran allò que com a generació construïm per a fer-nos un nou Estat.

dissabte, 6 d’agost de 2011

el cor i el cap

Sóc el militant nº34.969 d’Esquerra Republicana de Catalunya, el que se’n diu un militant de base, adscrit a una secció local d’una vila de les faldes del Montseny. A la nostra secció local aquests darrers anys han estat plens d’il•lusió i feina per fer, d’emocions i empenta, de treball i de pencar al carrer, a la biblioteca, tant darrera d’una barra com en una cercavila, escoltant i penjant cartells, discutint i trobant solucions....i tot plegat culminat amb gran resultat que ens ha deixat a les portes de la casa gran. Una feina basada en el diàleg, l’esforç, la fraternitat i la solidaritat entre un grup de persones heterogeni, amb idees i realitats ben diferents però amb un objectiu comú molt ben definit: la transformació de la realitat en la que vivim i convivim en una societat més lliure i més justa.
Però no se li escaparà al lector/a que no ha estat gens fàcil ser militant d’E.R.C en el darrers anys, pactes poc (o gens) entesos, governs incompresos, maneres de fer estranyes, congressos bizantins, lideratges tossuts, escissions doloroses i sobretot una pila de militants que s’han tornat a casa, milers de votants que no han sortit de casa o han preferit fer confiança a uns altres. Derrota rere derrota .Decepció i desil•lusió. Que no s’enganyi ningú que llegeixi aquest text, no he estat d’acord en moltes de les decisions estratègiques ni les maneres de fer del meu partit i sobretot de la seva direcció. Aquesta dissidència en un principi ha estat interna i sorda, però a mesura que és succeïen les decepcions i les desil•lusions, s’ha tornat més externa i més sorollosa, i no és perquè no m’agradi perdre, sino que cada cop que hem caigut, cada vegada que la gent es reprovava...qui havia dirigit el partit, qui havia dissenyat les estratègies, qui havia executat les polítiques sempre buscava raons fóra, la culpa era de la conjuntura, dels altres, dels mitjans de comunicació, dels militants crítics o potser del mal temps...qualsevol motiu o explicació que els deixés fóra de cap responsabilitat. Fins i tot de les dues debacles últimes. Era inevitable arribar a un nou Congrés abans de temps.
I és aquí on comença el meu debat intern, entre el que em demana el meu cor i el que necessita el meu cap.
Des de el fons del meu cor, el republicanisme amarat de radicalisme democràtic exigeix la regeneració de les idees i de les persones que ens han portat la desil•lusió per aquest projecte de llibertat i de justícia, i conseqüentment la pèrdua dels recolzaments i suports de les nostres conciutadanes i conciutadans, receptors i partícips d’aquests anhels. La sang batega amb força demanant la responsabilitat a aquells que no la volen assumir i es tanquen en si mateixos i en la seva pròpia realitat. Donant-li les gràcies pels esforços fets i reconeixent que sense molts d’ells i d’elles E.R.C no hauria retornat mai a la centralitat política que li pertoca. Han estat part molt important del passat i del present del nostre partit. Això, sincerament i honestament és el que demana el meu cor.
Però el meu cap va un altre ritme i va més enllà del sentiments....hi ha d’anar! Hem d’estar a l’alçada de les circumstàncies que ens toca viure, tant pel partit com pel país. Per bastir un projecte de país ampli, plural, renovat, sincer i il•lusionant necessitem a tothom, a totes les idees, a totes les experiències. Exercir la generositat de mirar cap el futur, oblidant les rancúnies i les dissensions passades. No és pas fàcil, però entre tots i totes, hem de crear un ambient de treball i convivència basat en la fraternitat, el diàleg i la solidaritat entre la militància. Renovant, unint i reconstruint...per que ara el país ens necessita més que mai. Per que el poble de la nostra nació, enmig d’aquesta crisis general, ha de tornar ha tenir un referent clar i meridià d’una Esquerra Republicana fidel als seus ideals i principis de sempre. Manllevant els mots d’un company ”Nacionalment d’Esquerres, Socialment Catalans”.
Per això, i ja acabo, cal que totes i tots ens demanem uns minuts de reflexió. Que deixem els nostres sentiments i pulsions en un raconet del nostre cos, i fem pas a la raó i la responsabilitat que ens demana la realitat que vivim. Fem un pas endavant, al cantó o enrere.. però fem-lo tots. Amb generositat i fraternitat, honestament jo i molts militants que conec ho farem amb la sinceritat que ens donen uns ideals i anhels comuns. Som-hi tots a recuperar l’esperança, el futur ens espera ara.
Atentament
Dani Gómez Loren