dimecres, 25 de novembre de 2009

Dies de Tardor

Dies de tardor s'apropen de nou, i segons un vell poeta el sol de tardor..té la pal·lidesa del crepuscle, l'atònia d'una ànima adormida. Melangiòs i tímid busca el refugi dels núvols per no veure el que passa a la capa de la terra. Aquesta tardor molt aviat arrivarà. I la treva de l'estiu tocarà a la seva fi.
Moltes coses passen al nostre voltant, no sóc jo qui les ennumerarà...prou sabeu a que em refereixo, temps moguts i canviants que ja n'hem parlat. Temps díficils....que mirem de sobreviure com sabem i com podem...sense defallir...sense pensar massa. Només l'objectiu d'ensortir-se'n i de trobar una placidesa, que segurament mai no tornarà.
No sembla el millor temps per a començar de nou, per a sortir dels nostres racons i enfrontar-se dempeus a la tempesta. Poder el sentit comú ens diu el contrari, l'home/dona és conservador de mena...però no vull aquí esbrinar quin es el millor camí...cadescú i la seva propia consciencia trobaran la resposta més adequada. No tant sols vull trasmetre un pensament. Una idea que em vull, que em rossega dia a dia des de fa un temps i m'agradaria compartir-la amb tots vosaltres a veure que en penseu..si us sembla bé.
Hi ha un mite grec...el de Sísif...Camus l'analitzà molt després de la segona guerra mundial. Sísif fou castigat pels déus a pujar una gran bola de pedra a sobre d'una muntanya, l'esforç era titànic...quan hi arribavà, indefectblement la pedra queia per l'altre pendent de la muntanya i sant tornem'hi. Per acabar-ho de adobar vòltors li pessigaven les entranyes durant tota la feina. Però el destí era imperturbable, dia rera dia, la pedra pujava i després rodolava pujol avall. El destí havia estat dessignat pels deus i la naturalesa humana era repetir-lo invariablament, poder involuntariament. Sísif ja no recordava quina era la vida anterior a l ade pujar la pedra, ja no concebia cap altra vida que no fós pujar la pedra volta rera volta.
Ara fa anys que vam enterrar els deus, però encara molts pensen que el destí ja està escrit...i la pedra ha de seguir pujant. Poder els Deús ja no hi tenen a veure, com tampoc la voluntat de l'home)dona, poder només és l'inèrcia de viure en un món que creiem complex i on pensem que no tenim cap poder per aturar la pedra.
Amics només rumieu...jo en quan caigui la darrera pedra que he pujat al cim de la muntanya, no la penso puja més...tinc vist un petit revolt on penso quedarme a pensar mentre veig el sol cansat de la tardor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada