dilluns, 1 de febrer de 2010

carta oberta al meu sindicat

En aquesta crisis, se’n diu que n’ha de sorgir una nova economia...o millor dit un nou mòdel econòmic. Crec que seria una gran fita, però en dubto molt dels seus resultats. Sincerament no penso que és reformi gaire el mòdel del mercat lliure neo-lliberal que portem patint els darrers vint anys. Són masses sinergies i interessos comuns, entre el poder econòmic i el poder polític, que fan que l’un sostingui a l’altre i viceversa per a que és pugui canviar alguna cosa, per si mateix. El sistema està necrotitzat des dels seus fonaments, i les mateixes idees que ens han portat fins a aquí no ens hi treuran de la crisis. El que si sabem de segur és qui pagarà la factura i els plats trencats de tot aquest rebombori, no pot ser d’una altre manera: la classe treballadora i la nova “classe mitjana”, poc consolidada i massa efímera com per a donar-li de ple dret aquest qüalificatiu, doncs no passa de ser obrers una mica enriquits. És per això que veig necessaria una reflexió i un debat en profunditat i seriòs sobre quina resposta ha de donar la classe treballadora al nou ordre mundial i quina situació li pertoca ocupar en ell.

L’unió fa la força, aquest aforisme, tan obvi com intemporal, segueix essent vigent. Tant vigent com fonamental per a establir una resposta i , alhora, una acció productiva de la classe treballadora per a defensar els nostres drets i plantar cara a aquest mòdel econòmic. El qual és socialment excloent, injust i poc sostenible. Crec que és de lògica veure que l’única forma d’aconseguir aquesta unió dins de la classe treballadora és mitjançant els sindicats. I són només aquests, els únics que potencialment poden pressionar i lluitar per a canviar la situació. Com també són els únics que poden mobilitzar a la classe treballadora per a que no sigui a costa seva qè és pagui la festa neo-lliberal dels darrers anys. Ni seran les Ong’s, ni els partits polítics ( cada vegada més transversals), ni molts menys els empresaris ni els bancs. Els sindicats són els únics que poden proposar un nou mòdel productiu, econòmic i social, més just demòcratic, sostenible i estable, Llavors crec necessari que la reflexió i el debat és basi en la situació, potencialitat i estratègia que han de seguir els nostres sindicats davant de la realitat actual.

I en aquest punt miraré de ser encara més concret, doncs jo milito en un sindicat, i basaré les meves idees i pensaments en ell. No és un altre que l’U.G.T de Catalunya, el meu sindicat. Segons dades L’Unió té uns cent cinquanta mil afiliats arreu del país. No és pas poc si ho comparem amb l’altra gran força sindical a Catalunya, la Conc(C.C.O.O) que si fa no fa té el mateix nivell d’afiliació: El problema és general, a Catalunya tenim un nivell d’afiliació a sindicats molt baix. Un dels més baixos de l’Europa Occidental i indústrial. Això és un gran problema. Provoca maldecaps i problemes alhora de defensar els drets de la classe treballadora davant de les patronals i de les institucions públiques. Aquest fet resta als sindicats la legitimitat i possa en dubte la capacitat de la mobilització i pressió per tal d’assolir els objectius dessitjats. Crec que la primera feina a fer ha d’ésser resoldre el problema de la baixa afiliació i la seva desigual concentració en els diferents sectors econòmics.

En les següents línees intentaré d’explicar el perquè d’aquesta situació, i modestament donar-ne algunes possibles solucions. No cal dir que són húmils aportacions per mirar d’engegar el debat, i esperant que tant en aquest apartat com en la resta que s’esdevindra, sigui un debat constructiu i el més massiu possible, per què aporti les solucions més optimes i eficaces per tal d’assolir el que tots desitjem: la màxima unió de les classes treballadores per a poder defensar i lluitar pels nostres drets socials i col·lectius.

La pregunta és clara, per que tant poca afiliació?, aquí entran en joc varies motivacions concorrents: històriques, socials,legals i generacionals, que apart d’explicar la baixa afiliació, també n’explican l’assimetria d’afiliació segons els sectors productius.

Un dels motius és purament sociològic, en primer lloc: La patronal. Molt d’ella heretada del franquisme, sense haver estat depurada (com tant d’altres sectors), on vivien una impunitat quasi total, mai a entès el sindicalisme com una ajuda o quelcom beneficiòs per a l’empresa. Sinó com una agressió a la seva sobirania, auto-entesa com un poder de llibertat qüasi-feudal, i un problema que s’ha de combatre a qualsevol preu. Si a aquest fet li sumem que gran part de la trama empresarial catalana és composta per empreses petites i mitjanes, on el poder de coerció del patró és molt important tenim una de les resultants per a explicar la poca afiliació de les treballadors i treballadores a casa nostra

Una segona resultant és legal: els beneficis de la negociació col·lectiva, feta per les centrals sindicals, se’n beneficien tot el conjunt dels treballadors/res, estiguin afiliats o no. Així la importancia d’estar afiliat o no sols és tangible, quan l’agressió als drets dels treballadors és individual o s’ha arribat a situacions extremes (acomiadaments, tancaments d’empresa, discriminacions..etc,etc). Dins de les empreses els treballadors abandonen, més que delegar, la representació en els membres del Comitè d’empresa i se’n despreocupan tenint un nivell d’afiliació mínim i d’implicació molt baix. Doncs no podem oblidar que les diverses reformes laborals des de començaments dels noranta han rebaixat moltíssim l’empar legal dels treballadors i el marge d’actuació dels sindicats i dels seus representants legals.

Una tercera variable és la generacional(, i/o organitzativa) car podríem dir que van sumades. Jo pertanyo a una generació que ens vam introduir en el món laboral a principis de la dècada dels noranta, durant o després de la crisis del mil nou cents noranta tres. Al bellmig d’una reforma/campanya de “flexibilització laboral” auspiciada per la patronal i el Govern , i que va portar amb ella la precarització i l’inestabilitat laboral a tots els nous treballadors i treballadores. Portant grans bosses de mà d’obra a una alta mobilitat sectorial, poca especialització, poca cobertura social i evidentment poc arrelament a cap lloc de treball o empresa especifica. Per altre banda el sindicats estan agrupats per federacions sectorials, i encara que s’ha iniciat el procès de territorialització, encara manca molt per fer i s’hi ja és díficil aconseguir l’afiliació dels treballadors, ho és molt més si aquests no tenen un interlocutor vàl·lid, pròxim i eficaç a la seva vora. Aquesta deficiencia s’aguditza e aquesta generació post-franquisme, doncs si a aquesta variable n’hi sumem les dues anteriors, la motivació individual per a afiliar-se encara és molt més complicada

I la darrera variable que hi podem esmentar és la històrica. Història, tant del nostre sindicat com de la nostra societat. Després de quaranta anys de prohibició dels sindicats demòcratics i de lluita en la clandestinitat pels drets i llibertats dels treballadors i treballadores, les centrals sindicals majoritaries sortiren de la transició molt reforçades i il·lusionades amb les esperançes de la nova època política. Però el desencant arribà de la mà de les crisis econòmiques, les reconversions dels vuitanta, la submissió de les èlits sindicals al Govern Psoe minà la seva imatge i per tant la seva fortalesa. I començà una separació entre la massa treballadora i el sindicat. Provocant que aquest procès no s’aturès ans al contrari anés creixent. La falta d’agressivitat davant de les deslocalitzacions i les reformes laborals. I fins a dia d’avui, que estem com estem.

Aquestes causes o variables poden ser discutides, i fins i tot ampliades, però crec que són una bona base per a començar el debat, no sense abans, i d’una manera molt personal esmentar que ha de ser un sindicat de classe català del segle XXI i solucions per a revertir aquesta situació que patim davant de la crisis del mòdel econòmic neo-lliberal.

Un sindicat ha d’ésser l’associació de les treballadores i els treballadors creada per vetllar pel compliment i assoliment dels drets, de les condicions i del benestar dels seus associats.

Un sindicat de classe ha d’ésser el sindicat de la classe treballadora, que a més a més a de fomentar el seu progrès, tant matèrial com social.

Un sindicat de classe socialista ha d’ésser el sindicat de classe que a més a més ha de lluitar per la justícia social, la redistribució de la riquesa i l’equitat.

Un sindicat de classe socialista i català ha d’ésser la suma de tot l’anterior, a més a més, ha de vetllar i lluitar per a la defensa del país, la seva cultura, la seva riquesa plural i la seva dignitat davant del món.

Vull que el meu sindicat sigui de classe,d’orientació socialista i a més a més català i catalanista. I crec fermament que no sóc pas l’únic que dessitja això. En som molts més els qui trobaríem en aquest punt. Per tant materialitzar aquest punt considero que és vital i necessari pel nostre futur, tant l’immediat, com a mig i llarg plaç. El món a canviat, i seguiex canviat, no sempre d’una manera positiva i és per això que els mateixos ideals que van donar neixement al món obrerista i sindical encara són vigents. Com la fallida del sistema neo-lliberal ens mostra no podem acceptar que estem al final de la història i que el món no és pot transformar, ni hem de renunciar a les idees ni les lluites que han servit per a progressar a tanta gent.

Com ja he dit al principi de l’escrit, vull aportar, modestament, possibles solucions als problemes abans esmentats del sindicalisme actual. Ni molt menys poden ser dogma de fè, són disvutibles, debatibles i reformables. Per això són una de les potes que he dispossat per aquest taula de debat que ha d’ésser aquest texte.

En primer lloc, des de el sindicat s’ha de crear la transformació del mòdel empresarial català. Cercar, treballar i lluitar per a que és produeixi un canvi patrimonial en el nostre entramat econòmic. Tant en el sector públic com en el privat. Em d’aconseguir que l’empresa catalana passi de ser essencialment familiar o accionarial a fonamentalment cooperativista.

En el sector privat, aconseguint que els centres de producció passin a tenir un benefici social prioritari en comptes d’un benefici privat bàsic, podem aconseguir varis objectius a la vegada:

Evitar el degoteig de deslocalitzacions. Promoure processos de fusió i/o concetració de empreses mitjanes i petites, avui per avui molt díficils per la composició del capital de les mateixes empreses, però tant necesaries per a garantir la competivitat i la seva capacitat de resistir i innovar en aquest nou món econòmic global. Què el sindicat guanyi poder de transformació sent garant i coordinador d’aquests processos, i conseqüenment generador d’ocupació i de riquesa. Apropant-se així al gruix de la població i aconseguint l’implicació i la decisió de la classe treballadora en els processos econòmics reals. I no podem oblidar que assoliriem objectius de redistribució de riquesa i socialització, fonamentals en un sindicat de classe d’orientació socialista com el nostre.

En el sector públic, a més a més de tot el que s’ha esmentat en el paràgraf anterior, hi podem sumar uns quants objectius més: Acabar amb les empreses paràsitaries de serveis i gestió dels serveis públics, que l’única que acaben produint és l’increment del costos econòmics en benefici d’uns pocs, sense aconseguir la millora dels serveis, més aviat al inrevès. Acabant amb la externalització dels serveis públics aconseguirem una parcel·la de la regeneració demòcratica, doncs les possibilitats de corrupció disminuiran. També s’assoliria la resposabilització de les treballadores i treballadors de la gestió directa dels recursos i la descentralització les anquilosades estructures de poder, i augmentant l’autonomia professional dels mateixos.

Evidentment aquest procès de transformació és díficil, sobretot en el sector privat. I que de segur serà un procès lent, complex i llarg però hem d’aprofitar les oportunitats que ens donen les crisis cícliques d’aquest capitalisme neo-lliberal. Cap tancament sense cooperativització!!! És cap aquí on ens hem d’organitzar, formant a les treballadores i treballadors, reformant les llei de cooperativització, implicant a les administracions i les entitats d’estalvi públiques en aquest objectiu. L’esforç és considerable però el guany és fonamental i vital per a què un país com el nostre sobrevisqui econòmicament i productivament al capitalisme feroç del segle XXI.



Una segona mesura, també vital, que hem d’incentivar des del sindicat, és la reforma de la legislació laboral. Si, heu sentit bé, encara que soni extrany, no n’hem de tenir por. Però no sols hem de discutir sobre els costos dels acomiadaments o pujes de l’IPC varies. Em de ser agosarats i obrir el meló sense cap recança, doncs hem de tornar a protegir a l’obrer/a de tots els reglaments, circulars i decrets que l’han anat deixant indefens davant dels abusos i mals usos de l’empresariat. És cert que tots els processos administratius i judicials s’han de simplificar, però s’han de donar eïnes per a que sindicats i treballadors poguem defensar amb garantíes els drets i les llibertats . Tribunals laborals ràpids , gratuïts i independents, inspecció de treball consorciades i actives, beneficis de la negociació col·lectiva vinculats a la sindicació. Diguem si a mesures de flexibilitat laboral(temporal), però també diguem si a un rigor i un control d’aquests per part dels representants dels treballadors. Les patronals si negarà, dons als “nens petits” no els hi agrada que algú els hi prohibeixi jugar tot el dia, i els obligui a fer els “deures”.



Les darreres mesures que proposo són de caire intern dels sindicats, doncs afecteu a la seva organització i estructura. Però com els altres canvis, els crec del tot necessaris per a aconseguir una resposta ferma i contundent a l’onada del nou capitalisme, que tot hi haver enfonsat el seu pròpi sistema econòmic, encara espera treure`n un rèdit a costa de la classe treballadora.

Una d’aquestes solucions seria el moviment de territoritalització del sindicat, com a eïna més eficaç per arribar al màxim de població possible. Doncs el mòdel estructurat per sectors laborals,també necessaris, deixa fóra de la cobertura sindical a molts treballadors i treballadores, degut a la seva precarització i mobilitat sectorial. La major presència en el territori, en el poble, en el barri, a la vil·la i a la ciutat afavoriria l’acostament de tothom als sindicats, com a eines propies. A banda d’ésser d’un banderí d’enrolament, un centre de reunió i treball pot donar una visió molt més amplia i multisectorial a la feina sindical. Això tantmateix obligaria a una considerable mobilització d’efectius i capitals, la majoria han de neixer del voluntariat i del compromís personals de moltes militants i militants. Però crec que ha d’ésser, el renaixament d’aquest espèrit humà de lluita i treball, l’ànima de la concepció de classe que ha de ser la clau fonamental, per a la resposta al nou món neo-lliberal que a sobre d’empobrir-nos matèrialment, ens anihila moralment.

És dins d’aquest nou marc que el sindicat, com a màxima expressió de l’unitat de treballadors, a desenvolupar, a part de les mesures abans esmentades, una xarxa assistèncial i mutual d’ajuda a les treballadores i treballadors, des de la formació a la gestoria social, des de la borsa laboral al món educacional, allà on ho necessitin els treballadors i treballadores, allà hi ha d’estar el sindicat.

Així doncs aquí concloc la meva reflexió i propostes de debat, fetes amb ànim de ser constructives, i sobretot positives enmig d’aquests temps que corren, on les crisis no porten res més que penalitats, misèries i egoismes.

Davant d’això hem de ser forts, tenir les idees clares i assumir la resposabilitat que en aquestes hores fosques se’ns ha depossitat sobre les nostres esquenes.

Visca la classe treballadora de Catalunya!!!!

Visca Catalunya!!!

Dilluns 7 de Desembre –Dilluns 14 de Desembre del 2009-

Dani Gòmez i Loren “Sal_lari”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada