dimecres, 3 de març de 2010

resposta consultes

Escric aquestes línies aprofitant la vostra invitació a participar en el debat que heu encetat sobre les consultes populars per a l’ independència de la Nació catalana. Com podeu observar no és fins avui, dies després del referèndum que no he tingut temps ni esperit per a posar en ordre els meus arguments i conviccions. La feina feta ocupa molt de temps, i us puc assegurar que els integrants de la comissió de Breda Decideix n’hem fet molta. I el debat, moltes vegades entorpeix la feina quan és fa allà on no toca, ni quan toca, convertint-se molts de cops en el refugi dialèctic dels inactius i els dubitatius. Però ara sent la consulta a Breda una realitat, sabent per primer cop quin és el punt de partida de d’independentisme, no defugiré de respondre per tal de crear un debat, que si és fa de bona fe i amb esperit constructiu i realista pot ésser enriquidor per al procés de construcció i alliberament nacional català. Us parlo com a individu, com a Daniel Gòmez Loren, ni com a membre de cap comissió ni entitat, però sense amagar la meva condició de militant d’Esquerra Republicana de Catalunya de la Secció Local de Breda, de la qual em sento especialment orgullós. Si, orgullós!!!! De pertànyer a un grup de persones que com uns “Galifardeus” treballem i tenim l’ intenció de presentar-nos a unes eleccions, per tal de que amb el nostre projecte i esforç puguem millorar les condicions de vida de Tots els vilatans i vilatanes de Breda. Millorant la democràcia municipal i per extensió actuar localment en l’ injustícia d’aquest món global. Això si, sense insultar ni menysprear a ningú, des de la llibertat de pensament i el respecte. No caurem en el simplisme de transposar figures i declaracions històriques als nostres dies, doncs els “altermundistes””antiglobalització” i d’altres moviments actuals ni de bon tros són la CNT dels anys 20.
Defenso la via democràtica, pacífica i no revolucionaria vers d’independència i la justícia social. Si, sóc reformista! No crec en revolucions teòriques i simplistes que acaben en mort, misèria i fam, en derrotes o totalitarismes siguin del color que siguin. No ens podem posar objectius màxims, per no dir utòpics, que la seva inviabilitat del seu assoliment fa inútil i estèril qualsevol acció o moviment.
Jo crec en d’independència, “per se” i com a eina per a la justícia social, sobretot per a la classe treballadora de Catalunya. Us ho dic com a treballador. D’independència és vital per a la classe treballadora catalana, ja no solsment per la creació d’un espai laboral català, molt més just i beneficiós per a tots, si no també per acabar amb les excuses d’alguns empresaris i polítics per a no acomplir les necessitats de l’estat del benestar. Si som independents ningú no podrà excusar-se en Madrid. I no és més fàcil intervindre i pressionar en un Estat de 7.5 milions de persones que en un de 44 milions? No és de calaix?
Dels vostres arguments sobre el No, m’ha sobtat i decepcionat el vostre posicionament. Doncs el debat justícia social versus identitat nacional, fa més d’un segle i mig que existeix en el nostre país, i heu agafat els posicionaments més proclius als espanyolisme i a l’internacionalisme de les grans nacions. Reviseu els debat entre el PSOE dels anys 20 i 30 versus l’Osc, entre el mateix PSOE i l’Ut espanyola amb el MSC i l’UGT catalana dels anys 40,50 i 60. entre el POUM de l’Andreu Nin i els stalinistes del PSUC i el PCE a la dècada dels 30, entre seccions catalanes de la CNT i els Faistes. O rellegiu els programes dels moviments d’alliberament nacional d’inspiració socialista o comunista, leninista o fins i tot maoista nascuts arreu del món i també al nostre país durant les dècades dels 60 i 70 del segle XX. Sembla que heu agafat les posicions més properes a Kautsky o als espartaquistes de Rosa Luxemburg, on les reivindicacions per les llibertats nacionals són interpretades com un “desviacionisme” induït per les classes burgeses per tal de seguir sotmetent i controlant el moviment proletari, i assegurant que els problemes nacionals és solucionaren amb l’arribada al poder de la classe treballadora. La història ja ha demostrat que això no ha estat així, i que aquestes posicions les han defensat els més reaccionaris de dins de les esquerres, normalment les de països i nacions que sotmetien a d’altres. Crec que no és això companys! Us recomano lectures com Pallach, Cucurull, Campalans o el mateix Andreu Nin, per citar-vos pensadors d’esquerra catalans, per a què pugueu reenfocar (si voleu) o rumiar en aquesta contradicció. El clixé Internacionalista, tant fa 100 anys com avui, no és res més que una utopia de mig termini que pot crear injustícies avui.
Per una altre banda dir-vos que la consulta no estava buida de contingut, però crec que sé per on aneu! Amb un company i també amic, portem mesos debatint, i sempre hem diu que ell no vol una indecència dins del marc de la unió europea, jo sí. Plantejar-s’ho d’una manera diferent és fer volar coloms. El nostre enemic té 37 milions d’habitants, nosaltres 7 i mig sense el suport i l’empar de la Unió Europea que privarà a l’Estat Espanyol de negar-nos la nostra voluntat? La inspiració divina? L’empenediment espontani pels darrers 300 anys? O el temor a la UE? Siguem seriosos. També he de confessar que la perspectiva d’una societat catalana, aïllada europea i amb un model econòmic proper a Bolívia, Veneçuela, Cuba o Corea del Nord no em sedueix en absolut. Estic d’acord, crec, amb vosaltres que hem de canviar aquesta democràcia de mercat per una democràcia real i participativa, més autèntica i veritable.
Encara que el meu amic Morales m’ho digui com a un insult, per ami és una bona definició del meu pensament: sóc Socialdemòcrata, els meu preceptes són la llibertat i la justícia social, i sense independència per al meu país, no en pot haver-hi cap de les dues.
Per tant jo tinc clar, allà a on vaig i on vull anar. Espero que aquestes argumentacions i respostes serveixin per encetar un debat enriquidor i constructiu, entre persones que no veiem el món des de el mateix punt de vista però podem compartir inquietuds.

1 comentari:

  1. Hola Dani!

    M'encanta el teu comentari, i fins i tot fa enveja! M'encantaria saber totes aquestes coses que saps tu, tots aquests referents que tu tens, jo sóc incapaç de citar ningú! XD

    Per altra banda, t'haig de dir que segurament en moltes coses puc estar d'acord ja que crec que no pensem tan diferent i en tot cas veiem difrent el camí per arribar-hi!

    Finalment dir-te que no crec que ningú pensi que el referèndum era buit de contingut. Jo, personalment, crec que ha estat un punt d'inflexió, que vegin que la gent no està per quedar-se a casa, ajeguda mirant la tele, sinó que hi ha una massa social potent. Això no treu que hi hagi altres coses que no m'agradin...

    I per acabar, un canvi de tema, aquest diumenge fem un acte en commemoració del dia de la dona i hem convidat a diversa gent del poble a llegir alguna cosa (poemes, textos, fins i tot cançóns!), estàs convidat a fer una lectura!

    ResponElimina