dimecres, 28 de juliol de 2010

ESQUERRA REPUBLICANA I EL FINAL D’UN CICLE

ESQUERRA REPUBLICANA I EL FINAL D’UN CICLE

Aquestes línees les escric en uns moments d’incertesa, tant pel país com pel partit. Pel país és obvi, estem al final d’una legislatura i sols uns dies després de la primera sentència del Tribunal Constitucional a l’Estatut, com també de la conseqüent manifestació de rebuig de la ciutadania catalana. Així com unes hores després de la materialització de la desunió dels parlamentaris catalans al Congrés de Madrid, el Psc-Psoe per un cantó, la resta dels partits per un altre, era d’esperar. És quan més és nota que estem als darrers estentors de la legislatura. Passat l’estiu hi haurà eleccions, potser, les més importants en els darrers anys, doncs del resultat en depèn i molt, no solsment el futur immediat de la nació (els pròxims quatre anys), sinó que va més enllà, s’hi determinarà l’horitzó nacional de la pròxima dècada.

I com hi arriba el meu partit a aquestes dates? Insegur,Confòs, Feble i en Franca Decadència. Són terribles paraules i un diagnòstic descoratjador, és cert, però sempre he cregut que és molt millor afrontar la realitat tal com és, per a poder donar-hi solucions realistes, que som les úniques que poden , veritablement, donar sortida tant al país com al partit. No podem oblidar que el partit només és una eina pel país, ni per una ideològica ni per un grup de poder, el partit des de els seus valors, ideal i feina ha de millorar la situació del país, i no pas a l’inversa....com és creu en d’altres partits. En les línees que segueixen miraré d’argumentar el meu diagnòstic, així com humilment donar-me’n alternatives, ja que si hi ha alguna cosa que em mou a aquest escrit és l’amor al país, als seus valors intrínsecs i a la ferma creença que el partit encara és la millor eina que existeix per a garantir a la nació un futur digne i viable. Encara que la paraula estigui una mica passada de moda, és per patriotisme i lleialtat a uns ideals de justícia, llibertat i democràcia que em rebel·len i m’obliguen a escriure aquests mots.

Aquesta vegada començarem pel final, som un partit que arriba a la comtessa electoral en franca decadència. Si a una persona, a poder ser molt estrangera,, que el Dissabte dia 10 de Juliol hagués estat al Passeig de Gràcia, no fos sord, ni cec ni cap “lince”, que després fent una cerveseta li narréssim tota l’onada d’independentisme que s’ha despertat al nostre país arrel de les Consultes i Referèndums populars, l’hi expliquéssim el creixement espectacular del nombre de dones i homes d’aquesta nació que volen un estat propi i independent..si un cop vist i sentit això, llavors l’hi expliquem que l’únic partit polític independentista català parlamentari, segons les enquestes (moltes...masses) està a punt de perdre quasi la meitat de la seva representació al Parlament, ens diria que estem bojos. Sincerament li costaria molt d’entendre. Però no l’estaríem enganyant.....és així.

Les enquestes i estudis d’opinió ens informen que entre un trenta i un trenta cinc per cent de la població catalana està a favor de la creació d’un estat català. Els resultats i la participació de les consultes i referèndums populars allà on s’han pogut fer avalen aquesta percepció. Però el partit que va reintroduir el independentisme a la vida política d’una manera significativa i seriosa no passa del 10 % en intenció de vot. És cert que des de la direcció del partit és fa una crida a la serenitat, i no creure en aquestes dades, doncs les enquestes no ens han estat mai favorables, i sobretot a treballar per a que això no sigui així, però malauradament avui aquesta és la realitat. Fixeu-vos que més enllà de les xifres i les dades, hi ha la percepció, la pulsió del carrer, l’opinió del barri que depassa de grups mediatics en contra, que supera qualsevol campanya. Quanta gent en saber que sóc militant d’ERC( fet del qual mai m’he amagat), s’esplaia i t’explica perquè aquesta vegada no ens pensa tornar a votar? No són pas pocs, i molts d’ells amb un compromís ètic i moral vers el país i les seves comunitats fora de tot dubte de desviacionisme o pensament fraccionari.

Però a aquell estranger imaginari , del que parlàvem abans, hauríem de convidar-lo a una altre cervesa, i explicar-l’hi que això no és cap fet puntual sinó què és una tendència paulatina i tossuda que arrastrem des de el 2003, i molt més accentuada del 2006. que si bé a les passades eleccions al Parlament de Catalunya sols vam perdre dues actes de diputat, el percentatge de vots ja mostrava una forta davallada. Però venia d’abans, en la darreres eleccions al congrés de diputats de Madrid la patacada ja fou més sonada. Passarem de vuit diputats del 2004 (amb grup propi) als tres diputats del 2008 havent de constituir un grup a mitges amb els ecosocialistes catalans i els excomunistes espanyols. Entremig eleccions europees i municipals, on per sort la valia de les candidatures i de les seccions locals d’arreu del país han mantingut el llistó ben alt. Però no m’estendré més en les dades, doncs ja de per si són força clares. Els fets són encara més importants doncs això no ha passat per que si. La desafecció d’una part important del nostre electorat vers ERC és un fet que ha passat, i són els successius esdeveniments des del 2003 qui l’expliquen, tot i que els relats mai no són objectius , miraré d’ésser-ho al màxim possible per resumir aquests esdeveniments. La firma del pacte del Tinell que donava naixença a “l’olivera catalana”, des llavors anomenat el “Govern Tripartit” encapçalat pel President Maragall ja va donar una petita dosis de desencantats, els que menys,tot s’ha de dir. Car ni que fos per higiene democràtica era un pacte necessari per al país. Vint-i-tres anys de administració governada pel mateix partit són masses per a qualsevol societat, sigui quina sigui. Però aquesta primera legislatura fou realment agitada, no envà, s’encunyà el nom popular i amb certa mala llet del Dragon khan en al·lusió a la seva afició pels sotracs i revirons. Molts episodis és podrien mencionar, alguns del quals fomentats pel nostre partit, però les hemeroteques estan per això, però no podem passar per alt dos fets que marcaran aquesta legislatura: un l’hostilitat manifesta del mitjans de comunicació al govern i la seva acció, dos : el procés de redacció d’un nou Estatut d’Autonomia. Aquest darrer acabarà amb l’expulsió d’ERC del govern de la Generalitat per la seva oposició al text definitiu sortit del Congrés espanyol (en això ens estendrem més endavant). Però la suma de defraudats pel nostre partit pujava. Tot i ser habitual que les forces que han d’exercir les tasques de govern pateixin un desgast electoral, la no-sintonia entre electorat i partit ja és començava a veure substancialment i al pèrdua de vots al 2006 fou important. Encara que per a la nostra decadència electoral la reedició del tripartit n’és la cirereta del pastís. Molta gent s’emprenyà en veure la continuació del pacte amb el social-lliberals del Psc-Psoe i els eco-socialistes i excomunistes d’ICV-EUIA, i més veient com havia acabat l’anterior govern: primer un conseller expulsat del govern i després tot el partit, total per a què? Per l’obra de govern? Justifica això la pèrdua de dignitat a canvi de possibilisme?. Tampoc s’ha entès la fixació per completar aquests segona legislatura,per part de la direcció del partit. Determinació de portar el pacte fins a les darreres conseqüències, fet que eixampla la separació entre el partit i part dels seus votants i militants. Evidentment que la suma d’aquests fets han provocat un munt de convulsions i desencontres interns però aquests no és provoquen per ser un partit en franca decadència sinó per ser un partit confós. I del que és i el que comporta ser un partit confós ara en parlaré, però abans m’agradaria deixar unes quantes reflexions per tal de que el lector pensar més àmpliament en tot allò que acabo de narrar.

Una petita ucrònia, seria el mateix el grau de decadència electoral el que tindria el nostre partit si el 2006 no s’hagués reeditat el tripartit de Montilla? Si ens haguessin quedat a l’oposició, havent provocat una Sociovergència, o fent pactes d’estabilitat parlamentaria amb qualsevol dels dos partits fins ara majoritaris Psc-Psoe o CiU, quines sinergies podríem esperar ara? Se que els “I si?” són conjectures però quan s’ha de valorar el resultat d’una decisió, no podem obviar de l’equació les alternatives que tenen a la nostra mà el dia que vam optar per la resolució que analitzem.

1 comentari:

  1. A falta de cafès et llegeixo... crec que hem de parlar de l'alternativa Uriel/Lopez Tena, si?

    Un petó..i fins aviat espero!

    ResponElimina