dijous, 29 de juliol de 2010

ESQUERRA REPUBLICANA I EL FINAL D’UN CICLE(II PART)

ESQUERRA REPUBLICANA I EL FINAL D’UN CICLE(II PART)

En primer lloc, si volem analitzar l’estat de confusió que envolta i penetra en el partit hem de tenir clar que això té res a veure amb la pluralitat interna i debat franc i sà, són conceptes antitètics. És com xisclar i enraonar..en totes dues és fa fressa però el resultat n’és ben diferent. Confusió també significa la pèrdua d’identitat pròpia del nostre partit, i això és el que ens ha estat passant en aquest temps. El partit havia estat, un referent d’ètica democràtica, doncs és mantenia( i encara que sigui a dures penes ho fa) en l’assemblearisme, un militant- un vot. Una persona , una opinió, una sensibilitat, amb la tríade bé intrínsicament una pluralitat interna rica i plena. Potser més costosa d’establir consensos, dic potser, però la qüestió sempre ha d’ésser convèncer i no sols vèncer. A grans tall així era abans que la direcció nacional toques poder. A llavors començaren les insinuacions velades, o no tant, que portaven una cantarella unísona, per aspirar a ser un partit “gran”, una alternativa de poder s’havia de deixar enrere el model assembleari. L’ascens paulatí del nombre de militants així ho aconsellava, segons ells, i s’havia de donar més dinamisme i practicitat a les decisions polítiques. En havíem de fer “grans”, ras i curts, era els que ens estaven dient el senyor Carod-Rovira i el senyor Puigcercòs quan a llavors eren amics.
Personalment aquest argument no m’ha valgut mai, doncs els conceptes de “jerarquia” sigui delegada o no em provoquen al•lèrgia, siguin leninistes o grouxistes. Com veurem en d’altres fets més endavant, sembla que per a donar una “imatge de seriositat” davant de no se quins poders econòmics ,fàctics i dels mass media s’havia d’imitar els models organitzatius del Psc-Psoe o de CIU. Ja els hi regalo, com incís, és interessant veure que quan parles amb la gent de la direcció o pròxims, quan és pronuncia el cognom Zaragoza o Iceta se’ls hi fa una miqueta el cul aigua, amb un entremig d’enveja i admiració. Aquest acomplexa-me’n ens és molt perjudicial i a sobre gens realista. La veritable diferència d’ERC és la seva essència democràtica radical, ni organitzacions d’herències soviètiques ni jerarquies tradicionalistes. Però no ens avancem.
Per sort la militància els hi va tombar aquestes fàlories delegacionistes. El millor exemple, el posicionament de la militància davant de l’Estatut sortit del congrés de Madrid. Mentre la direcció apostava sense reserves per un “sí”, la gent menuda va dir que “No”, i si no arriba ser per les imposicions del Psc-Psoe al President Maragall, que cargant-se la legislatura i la seva pròpia presidència ens va fer fora del govern, encara hi seríem. La nostra direcció hagués esgotat el mandat, peti qui peti. Sense oblidar que en el decurs de la primera legislatura “progressista” van expulsar al conseller de Governació el doctor Carretero, encara militant d’ERC. D’aquella situació l’home fort del partit, ja a llavors, en va treure bona nota. I sense que li tremoles ni una mica el pols va començar el procés de transformació cap a “un partit gran i seriòs”, tant se val si en el camí ens hi deixem una part de la militància, de les persones.
Aquesta contradicció interna entre dos models, o més ben dit, entre un model i una pluralitat de models és el que més marca la confusió envers qui som i a on volem anar. Però malauradament se n’ha imposat un de model, el del nostre líder, el d’en Joan Puigcercòs, que es qui realment manà en el si del partit des de fa uns quants anys, el projecte de transformació del nostre partit en un “partit gran i seriòs”.Això no va passar desapercebut, i alguns és varen organitzar en veure la política de “faites accomplis”. Ara bé alguns perquè no estaven d’acord amb el model, però d’altres perquè volen ser ells qui volien dirigir el procés i el partit, amb el nou model.
Evidentment que la reedició del tripartit tampoc va ajudar gaire al clima intern dins d’ERC. No en và el Conseller de Governació del nou govern d’Entesa, va haver de plegar per a fer-se càrrec del partit(amen de resultat electorals difícils de païr). Doncs el procés del darrer congrés n’és paradigmàtic de confusió interna, de la seva tràgica resolució i de les conseqüències del mateix. Recordeu que s’hi arriba amb quatre candidatures a President del partit i a la Secretària General: que sapiguem: Sector Carod-Rovira: amb el tàndem Carod-Benach venia a ser l’opció més continuista i mostra d’una sensibilitat un xic més romàntica de la vida política, passà d’un vint per cent del suport de la militància. Sector Puigcercòs: Amb el couplé Puigcercos-Ridao (Principal redactor del pacte del Tinell (amb en Montilla d’interlocutor)+ Principal ponent del partit en el procés estatutari) és presentava com l’opció continuista però més pragmàtica. Els cuiners volien també atendre el públic i dirigir l’establiment. Aquest sector va ser el “guanyador” del congrés amb més d’un trenta-cinc per cent de vots. Cal remarcar que els dos corrents que acabem de descriure, són els “oficialistes” doncs cap dels dos posen en qüestió el segon tripartit ni la transformació del model de partit.
Després el Sector Reagrupament: encapçalat pel Doctor Carretero, postula per un trencament amb el tripartit i un gir ideològic posant tot l’èmfasi en l’independentisme com a senya d’identitat del partit. Amb un model diferent del partit que el proposat pels sectors oficialistes però amb traces de lideratge fort i personalista, però amb una idea molt més transversal i difusa de l’eix esquerra-dreta. Aquesta tendència aconsegueix més del vint per cent del recolzament de la militància. I en darrer lloc el Sector d’Esq.Independentista: liderat per l’Uriel Bertran, que també aposta pel trencament del tripartit i de posar l’èmfasi a l’independentisme però sense renunciar als valors d’esquerra del nostre partit. Aquesta opció és queda amb una mica més del deu per cent dels vots. Així una mica telegràficament he mirat de resumir l’estat del partit abans i durant el darrer congrés.
La direcció del partit havia estat escollida amb una mica més d’un terç de suport de la militància. Amb aquesta idea faré un altre petit incís. Crec molt sincerament que per a les properes vegades fora bo establir una segona volta de votacions, si cap de les candidatures no sobrepassa el 55% dels vots emesos. Encara que complicaria un xic més el procés congressual donaria una legitimitat prou ferma aquí en sortí escollida/t: Per tal d’evitar situacions com les que em viscut en els darrers anys.
Un cop acabat el congrés i amb el resultats a la mà s’arribà a un pacte d’estabilitat i cohabitació entre els dos sectors oficialistes per mirar de fer rutllar el partit. Es va prometre una política de concòrdia amb les dues altres tendències, però això no va ser així. Després del pacte i les promeses (inclosa la d’un congrés extraordinari al cap d’un any) la direcció del partit ha seguit amb el procés de transformació del partit, ha seguit amb el tripartit i ha decidit seguir pel boc gros. L’hostilitat entre els sectors, sobretot entre oficialistes i regruats,no parà d’augmentar fins al pitjor escenari possible...l’escissió. No judicaré de qui és la culpa, ni qui va fer allò ni va fer l’altre. Jo des de la meva posició allunyada i de comarques vaig veure coses que no em van agradar per tots cantons. Però la realitat és que una part, més gran o més petita, marxà del partit. Companyes i companys és veieren en la tessitura d’haver d’escollir de restar dins del projecte d’ERC o sortir.ne’n, i això no gens bó per un projecte que ha de ser inclusiu s’hi ha de liderar la nostra nació cap a l’indepèndencia.. L’altre grup minoritari decidí restar aletargat després de l’escissió doncs la direcció nacional, un cop materialitzat el trencament, imprimeix un ritme de creuer amb rumb fixa i imparable en l’assoliment del control absolut del partit. El pacte amb els ex-carotistes s’acaba segellant amb la defenestració política del propi Josep Lluís Carod-Rovira en forma d’exclusió de les llistes electorals...a canvi Benach és converteix en numero dos per Barcelona. És prescindeix del primàries per a escollir el candidat a la presidència de la Generalitat, i és proclamà, sense haver preguntat ala afiliats, a en Joan Puigcercòs. El qual, i en resum, se n’ha sortit amb la seva línia política , tant en fons com en la forma, si tindrà èxit només el temps ens ho dirà, encara que aquesta vegada només ens faci esperar uns pocs mesos per veure’n el resultat.
Per a mi aquesta és la confusió que a erosionat el partit i l’ha tornat feble. Molt feble. Encara que la feblesa que ara demostra té la mateixa arrel que la confusió, no són la mateixa cosa, una provoca l’altre, una és conseqüència de l’altre. Van juntes per naturalesa però son dos concepte i subjectes ben diferents.......(CONTINUARÀ)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada