dimecres, 4 de desembre de 2013

L’STASI CATALANA ( o de com autoflagelar-nos amb il•lusió)

Avui sortia la notícia/acusació que la Generalitat a creat una Agència de Seguretat Nacional, com a servei secret o servei d’informació i intel·ligència propis. No cal dir que les fonts d’on a sortit  la notícia/acusació són més enllà de dubtoses, i que en el cas de que fossin certes, i s’hagués fet públic d’aquesta manera ja seria motiu de la seva dissolució immediata. Per tant no és més que una anècdota o tret més en el conflicte que acompanya el procés. El que em crida més l’atenció és la repercussió que ha tingut a l’opinió publicada, tertulianada i tuitejada. No per diferent d’altres temes que com un degoteig constant ens han anat bombardejant en el darrer any, ni tampoc per la tipologia de les reaccions que ha respost a l’alineament impertorbable que s’està perfilant com l’escenari en el  que és resoldrà el procés.
El títol d’aquesta reflexió és manllevat d’un d’aquestes aportacions digitals, comparant la suposada i incipient agencia de seguretat catalana amb el Ministeri de la Seguretat de l’Estat de la República Democràtica Alemanya, que controlà de forma totalitària el paradís “socialista” entre 1950 i  1989 i responsable de la repressió social i política en aquell país. Una banalització més dels totalitarismes del segle XX per poder continuar amb una retòrica de curta volada .Evidentment que la desproporció del símil podria o hauria de desactivar-l ’ho per si sol, però la “tàctica de tu empastifa que alguna cosa queda” està molt de moda en les nostres contrades.

Però no és sols el detall de l’afirmació, el que crec que ens hauria de fer reflexionar en la meva modesta opinió, va un xic més enllà, va en la direcció del futur estat català que propis i aliens imaginem per l’endemà. Per alguns no en som mereixedors doncs no som un poble pur i perfecte, per a altres no som ni tant sols un poble. Per als que si que ens hi creiem mereixedors les diatribes son unes altres ens convé restar a l’UE?, quin model energètic ens donarem?, quin model laboral construirem?  i moltes qüestions més, amb opinions ben diferenciades pròpies d’una societat tant plural com la catalana.
 Ara bé quan arribem a qüestions com quin model de defensa tindrem? Quin model de seguretat i espionatge ens dotarem? Quin model policial el complementarà? És quan comprovem que fins i tot entre la gent més convençuda de l’estat independent les tensions més internes és desvetllen i un vertigen ideològic ens centrifuga a centenars de respostes peculiars, naïfs i potser innocents. Com  quan un adolescent just abans de prendre les responsabilitats d’un adult pateix dels desequilibris més acusats i cau en certa por escènica. Potser la manca de tradició en mentalitat d’Estat hi influeix, doncs el que per a moltes coses ha estat i es una avantatge per a aquests temes sembla un handicap.

Personal ment crec que no ens la podem permetre, i que hem d’aprendre que al plantejar les estructures que ens hem de donar ens hem de concentrar en la seva necessitat i cobrir-la  que no pas en l’ús partidista o interessat del que l’executa....doncs ja vindran altres, que democràticament i sobiranament milloraran i perfeccionaran allò que com a generació construïm per a fer-nos un nou Estat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada