Dani Gòmez

el cor i el cap

2011-08-06T17:00:00.001-07:00

Sóc el militant nº34.969 d’Esquerra Republicana de Catalunya, el que se’n diu un militant de base, adscrit a una secció local d’una vila de les faldes del Montseny. A la nostra secció local aquests darrers anys han estat plens d’il•lusió i feina per fer, d’emocions i empenta, de treball i de pencar al carrer, a la biblioteca, tant darrera d’una barra com en una cercavila, escoltant i penjant cartells, discutint i trobant solucions....i tot plegat culminat amb gran resultat que ens ha deixat a les portes de la casa gran. Una feina basada en el diàleg, l’esforç, la fraternitat i la solidaritat entre un grup de persones heterogeni, amb idees i realitats ben diferents però amb un objectiu comú molt ben definit: la transformació de la realitat en la que vivim i convivim en una societat més lliure i més justa.
Però no se li escaparà al lector/a que no ha estat gens fàcil ser militant d’E.R.C en el darrers anys, pactes poc (o gens) entesos, governs incompresos, maneres de fer estranyes, congressos bizantins, lideratges tossuts, escissions doloroses i sobretot una pila de militants que s’han tornat a casa, milers de votants que no han sortit de casa o han preferit fer confiança a uns altres. Derrota rere derrota .Decepció i desil•lusió. Que no s’enganyi ningú que llegeixi aquest text, no he estat d’acord en moltes de les decisions estratègiques ni les maneres de fer del meu partit i sobretot de la seva direcció. Aquesta dissidència en un principi ha estat interna i sorda, però a mesura que és succeïen les decepcions i les desil•lusions, s’ha tornat més externa i més sorollosa, i no és perquè no m’agradi perdre, sino que cada cop que hem caigut, cada vegada que la gent es reprovava...qui havia dirigit el partit, qui havia dissenyat les estratègies, qui havia executat les polítiques sempre buscava raons fóra, la culpa era de la conjuntura, dels altres, dels mitjans de comunicació, dels militants crítics o potser del mal temps...qualsevol motiu o explicació que els deixés fóra de cap responsabilitat. Fins i tot de les dues debacles últimes. Era inevitable arribar a un nou Congrés abans de temps.
I és aquí on comença el meu debat intern, entre el que em demana el meu cor i el que necessita el meu cap.
Des de el fons del meu cor, el republicanisme amarat de radicalisme democràtic exigeix la regeneració de les idees i de les persones que ens han portat la desil•lusió per aquest projecte de llibertat i de justícia, i conseqüentment la pèrdua dels recolzaments i suports de les nostres conciutadanes i conciutadans, receptors i partícips d’aquests anhels. La sang batega amb força demanant la responsabilitat a aquells que no la volen assumir i es tanquen en si mateixos i en la seva pròpia realitat. Donant-li les gràcies pels esforços fets i reconeixent que sense molts d’ells i d’elles E.R.C no hauria retornat mai a la centralitat política que li pertoca. Han estat part molt important del passat i del present del nostre partit. Això, sincerament i honestament és el que demana el meu cor.
Però el meu cap va un altre ritme i va més enllà del sentiments....hi ha d’anar! Hem d’estar a l’alçada de les circumstàncies que ens toca viure, tant pel partit com pel país. Per bastir un projecte de país ampli, plural, renovat, sincer i il•lusionant necessitem a tothom, a totes les idees, a totes les experiències. Exercir la generositat de mirar cap el futur, oblidant les rancúnies i les dissensions passades. No és pas fàcil, però entre tots i totes, hem de crear un ambient de treball i convivència basat en la fraternitat, el diàleg i la solidaritat entre la militància. Renovant, unint i reconstruint...per que ara el país ens necessita més que mai. Per que el poble de la nostra nació, enmig d’aquesta crisis general, ha de tornar ha tenir un referent clar i meridià d’una Esquerra Republicana fidel als seus ideals i principis de sempre. Manllevant els mots d’un company ”Nacionalment d’Esquerres, Socialment Catalans”.
Per això, i ja acabo, cal que totes i tots ens demanem uns minuts de reflexió. Que deixem els nostres sentiments i pulsions en un raconet del nostre cos, i fem pas a la raó i la responsabilitat que ens demana la realitat que vivim. Fem un pas endavant, al cantó o enrere.. però fem-lo tots. Amb generositat i fraternitat, honestament jo i molts militants que conec ho farem amb la sinceritat que ens donen uns ideals i anhels comuns. Som-hi tots a recuperar l’esperança, el futur ens espera ara.
Atentament
Dani Gómez Loren

ESQUERRA REPUBLICANA I EL FINAL D’UN CICLE(II PART)

2010-07-29T04:44:00.000-07:00

ESQUERRA REPUBLICANA I EL FINAL D’UN CICLE(II PART)

En primer lloc, si volem analitzar l’estat de confusió que envolta i penetra en el partit hem de tenir clar que això té res a veure amb la pluralitat interna i debat franc i sà, són conceptes antitètics. És com xisclar i enraonar..en totes dues és fa fressa però el resultat n’és ben diferent. Confusió també significa la pèrdua d’identitat pròpia del nostre partit, i això és el que ens ha estat passant en aquest temps. El partit havia estat, un referent d’ètica democràtica, doncs és mantenia( i encara que sigui a dures penes ho fa) en l’assemblearisme, un militant- un vot. Una persona , una opinió, una sensibilitat, amb la tríade bé intrínsicament una pluralitat interna rica i plena. Potser més costosa d’establir consensos, dic potser, però la qüestió sempre ha d’ésser convèncer i no sols vèncer. A grans tall així era abans que la direcció nacional toques poder. A llavors començaren les insinuacions velades, o no tant, que portaven una cantarella unísona, per aspirar a ser un partit “gran”, una alternativa de poder s’havia de deixar enrere el model assembleari. L’ascens paulatí del nombre de militants així ho aconsellava, segons ells, i s’havia de donar més dinamisme i practicitat a les decisions polítiques. En havíem de fer “grans”, ras i curts, era els que ens estaven dient el senyor Carod-Rovira i el senyor Puigcercòs quan a llavors eren amics.
Personalment aquest argument no m’ha valgut mai, doncs els conceptes de “jerarquia” sigui delegada o no em provoquen al•lèrgia, siguin leninistes o grouxistes. Com veurem en d’altres fets més endavant, sembla que per a donar una “imatge de seriositat” davant de no se quins poders econòmics ,fàctics i dels mass media s’havia d’imitar els models organitzatius del Psc-Psoe o de CIU. Ja els hi regalo, com incís, és interessant veure que quan parles amb la gent de la direcció o pròxims, quan és pronuncia el cognom Zaragoza o Iceta se’ls hi fa una miqueta el cul aigua, amb un entremig d’enveja i admiració. Aquest acomplexa-me’n ens és molt perjudicial i a sobre gens realista. La veritable diferència d’ERC és la seva essència democràtica radical, ni organitzacions d’herències soviètiques ni jerarquies tradicionalistes. Però no ens avancem.
Per sort la militància els hi va tombar aquestes fàlories delegacionistes. El millor exemple, el posicionament de la militància davant de l’Estatut sortit del congrés de Madrid. Mentre la direcció apostava sense reserves per un “sí”, la gent menuda va dir que “No”, i si no arriba ser per les imposicions del Psc-Psoe al President Maragall, que cargant-se la legislatura i la seva pròpia presidència ens va fer fora del govern, encara hi seríem. La nostra direcció hagués esgotat el mandat, peti qui peti. Sense oblidar que en el decurs de la primera legislatura “progressista” van expulsar al conseller de Governació el doctor Carretero, encara militant d’ERC. D’aquella situació l’home fort del partit, ja a llavors, en va treure bona nota. I sense que li tremoles ni una mica el pols va començar el procés de transformació cap a “un partit gran i seriòs”, tant se val si en el camí ens hi deixem una part de la militància, de les persones.
Aquesta contradicció interna entre dos models, o més ben dit, entre un model i una pluralitat de models és el que més marca la confusió envers qui som i a on volem anar. Però malauradament se n’ha imposat un de model, el del nostre líder, el d’en Joan Puigcercòs, que es qui realment manà en el si del partit des de fa uns quants anys, el projecte de transformació del nostre partit en un “partit gran i seriòs”.Això no va passar desapercebut, i alguns és varen organitzar en veure la política de “faites accomplis”. Ara bé alguns perquè no estaven d’acord amb el model, però d’altres perquè volen ser ells qui volien dirigir el procés i el partit, amb el nou model.
Evidentment que la reedició del tripartit tampoc va ajudar gaire al clima intern dins d’ERC. No en và el Conseller de Governació del nou govern d’Entesa, va haver de plegar per a fer-se càrrec del partit(amen de resultat electorals difícils de païr). Doncs el procés del darrer congrés n’és paradigmàtic de confusió interna, de la seva tràgica resolució i de les conseqüències del mateix. Recordeu que s’hi arriba amb quatre candidatures a President del partit i a la Secretària General: que sapiguem: Sector Carod-Rovira: amb el tàndem Carod-Benach venia a ser l’opció més continuista i mostra d’una sensibilitat un xic més romàntica de la vida política, passà d’un vint per cent del suport de la militància. Sector Puigcercòs: Amb el couplé Puigcercos-Ridao (Principal redactor del pacte del Tinell (amb en Montilla d’interlocutor)+ Principal ponent del partit en el procés estatutari) és presentava com l’opció continuista però més pragmàtica. Els cuiners volien també atendre el públic i dirigir l’establiment. Aquest sector va ser el “guanyador” del congrés amb més d’un trenta-cinc per cent de vots. Cal remarcar que els dos corrents que acabem de descriure, són els “oficialistes” doncs cap dels dos posen en qüestió el segon tripartit ni la transformació del model de partit.
Després el Sector Reagrupament: encapçalat pel Doctor Carretero, postula per un trencament amb el tripartit i un gir ideològic posant tot l’èmfasi en l’independentisme com a senya d’identitat del partit. Amb un model diferent del partit que el proposat pels sectors oficialistes però amb traces de lideratge fort i personalista, però amb una idea molt més transversal i difusa de l’eix esquerra-dreta. Aquesta tendència aconsegueix més del vint per cent del recolzament de la militància. I en darrer lloc el Sector d’Esq.Independentista: liderat per l’Uriel Bertran, que també aposta pel trencament del tripartit i de posar l’èmfasi a l’independentisme però sense renunciar als valors d’esquerra del nostre partit. Aquesta opció és queda amb una mica més del deu per cent dels vots. Així una mica telegràficament he mirat de resumir l’estat del partit abans i durant el darrer congrés.
La direcció del partit havia estat escollida amb una mica més d’un terç de suport de la militància. Amb aquesta idea faré un altre petit incís. Crec molt sincerament que per a les properes vegades fora bo establir una segona volta de votacions, si cap de les candidatures no sobrepassa el 55% dels vots emesos. Encara que complicaria un xic més el procés congressual donaria una legitimitat prou ferma aquí en sortí escollida/t: Per tal d’evitar situacions com les que em viscut en els darrers anys.
Un cop acabat el congrés i amb el resultats a la mà s’arribà a un pacte d’estabilitat i cohabitació entre els dos sectors oficialistes per mirar de fer rutllar el partit. Es va prometre una política de concòrdia amb les dues altres tendències, però això no va ser així. Després del pacte i les promeses (inclosa la d’un congrés extraordinari al cap d’un any) la direcció del partit ha seguit amb el procés de transformació del partit, ha seguit amb el tripartit i ha decidit seguir pel boc gros. L’hostilitat entre els sectors, sobretot entre oficialistes i regruats,no parà d’augmentar fins al pitjor escenari possible...l’escissió. No judicaré de qui és la culpa, ni qui va fer allò ni va fer l’altre. Jo des de la meva posició allunyada i de comarques vaig veure coses que no em van agradar per tots cantons. Però la realitat és que una part, més gran o més petita, marxà del partit. Companyes i companys és veieren en la tessitura d’haver d’escollir de restar dins del projecte d’ERC o sortir.ne’n, i això no gens bó per un projecte que ha de ser inclusiu s’hi ha de liderar la nostra nació cap a l’indepèndencia.. L’altre grup minoritari decidí restar aletargat després de l’escissió doncs la direcció nacional, un cop materialitzat el trencament, imprimeix un ritme de creuer amb rumb fixa i imparable en l’assoliment del control absolut del partit. El pacte amb els ex-carotistes s’acaba segellant amb la defenestració política del propi Josep Lluís Carod-Rovira en forma d’exclusió de les llistes electorals...a canvi Benach és converteix en numero dos per Barcelona. És prescindeix del primàries per a escollir el candidat a la presidència de la Generalitat, i és proclamà, sense haver preguntat ala afiliats, a en Joan Puigcercòs. El qual, i en resum, se n’ha sortit amb la seva línia política , tant en fons com en la forma, si tindrà èxit només el temps ens ho dirà, encara que aquesta vegada només ens faci esperar uns pocs mesos per veure’n el resultat.
Per a mi aquesta és la confusió que a erosionat el partit i l’ha tornat feble. Molt feble. Encara que la feblesa que ara demostra té la mateixa arrel que la confusió, no són la mateixa cosa, una provoca l’altre, una és conseqüència de l’altre. Van juntes per naturalesa però son dos concepte i subjectes ben diferents.......(CONTINUARÀ)

ESQUERRA REPUBLICANA I EL FINAL D’UN CICLE

2010-07-28T05:43:00.000-07:00

ESQUERRA REPUBLICANA I EL FINAL D’UN CICLE

Aquestes línees les escric en uns moments d’incertesa, tant pel país com pel partit. Pel país és obvi, estem al final d’una legislatura i sols uns dies després de la primera sentència del Tribunal Constitucional a l’Estatut, com també de la conseqüent manifestació de rebuig de la ciutadania catalana. Així com unes hores després de la materialització de la desunió dels parlamentaris catalans al Congrés de Madrid, el Psc-Psoe per un cantó, la resta dels partits per un altre, era d’esperar. És quan més és nota que estem als darrers estentors de la legislatura. Passat l’estiu hi haurà eleccions, potser, les més importants en els darrers anys, doncs del resultat en depèn i molt, no solsment el futur immediat de la nació (els pròxims quatre anys), sinó que va més enllà, s’hi determinarà l’horitzó nacional de la pròxima dècada.

I com hi arriba el meu partit a aquestes dates? Insegur,Confòs, Feble i en Franca Decadència. Són terribles paraules i un diagnòstic descoratjador, és cert, però sempre he cregut que és molt millor afrontar la realitat tal com és, per a poder donar-hi solucions realistes, que som les úniques que poden , veritablement, donar sortida tant al país com al partit. No podem oblidar que el partit només és una eina pel país, ni per una ideològica ni per un grup de poder, el partit des de els seus valors, ideal i feina ha de millorar la situació del país, i no pas a l’inversa....com és creu en d’altres partits. En les línees que segueixen miraré d’argumentar el meu diagnòstic, així com humilment donar-me’n alternatives, ja que si hi ha alguna cosa que em mou a aquest escrit és l’amor al país, als seus valors intrínsecs i a la ferma creença que el partit encara és la millor eina que existeix per a garantir a la nació un futur digne i viable. Encara que la paraula estigui una mica passada de moda, és per patriotisme i lleialtat a uns ideals de justícia, llibertat i democràcia que em rebel·len i m’obliguen a escriure aquests mots.

Aquesta vegada començarem pel final, som un partit que arriba a la comtessa electoral en franca decadència. Si a una persona, a poder ser molt estrangera,, que el Dissabte dia 10 de Juliol hagués estat al Passeig de Gràcia, no fos sord, ni cec ni cap “lince”, que després fent una cerveseta li narréssim tota l’onada d’independentisme que s’ha despertat al nostre país arrel de les Consultes i Referèndums populars, l’hi expliquéssim el creixement espectacular del nombre de dones i homes d’aquesta nació que volen un estat propi i independent..si un cop vist i sentit això, llavors l’hi expliquem que l’únic partit polític independentista català parlamentari, segons les enquestes (moltes...masses) està a punt de perdre quasi la meitat de la seva representació al Parlament, ens diria que estem bojos. Sincerament li costaria molt d’entendre. Però no l’estaríem enganyant.....és així.

Les enquestes i estudis d’opinió ens informen que entre un trenta i un trenta cinc per cent de la població catalana està a favor de la creació d’un estat català. Els resultats i la participació de les consultes i referèndums populars allà on s’han pogut fer avalen aquesta percepció. Però el partit que va reintroduir el independentisme a la vida política d’una manera significativa i seriosa no passa del 10 % en intenció de vot. És cert que des de la direcció del partit és fa una crida a la serenitat, i no creure en aquestes dades, doncs les enquestes no ens han estat mai favorables, i sobretot a treballar per a que això no sigui així, però malauradament avui aquesta és la realitat. Fixeu-vos que més enllà de les xifres i les dades, hi ha la percepció, la pulsió del carrer, l’opinió del barri que depassa de grups mediatics en contra, que supera qualsevol campanya. Quanta gent en saber que sóc militant d’ERC( fet del qual mai m’he amagat), s’esplaia i t’explica perquè aquesta vegada no ens pensa tornar a votar? No són pas pocs, i molts d’ells amb un compromís ètic i moral vers el país i les seves comunitats fora de tot dubte de desviacionisme o pensament fraccionari.

Però a aquell estranger imaginari , del que parlàvem abans, hauríem de convidar-lo a una altre cervesa, i explicar-l’hi que això no és cap fet puntual sinó què és una tendència paulatina i tossuda que arrastrem des de el 2003, i molt més accentuada del 2006. que si bé a les passades eleccions al Parlament de Catalunya sols vam perdre dues actes de diputat, el percentatge de vots ja mostrava una forta davallada. Però venia d’abans, en la darreres eleccions al congrés de diputats de Madrid la patacada ja fou més sonada. Passarem de vuit diputats del 2004 (amb grup propi) als tres diputats del 2008 havent de constituir un grup a mitges amb els ecosocialistes catalans i els excomunistes espanyols. Entremig eleccions europees i municipals, on per sort la valia de les candidatures i de les seccions locals d’arreu del país han mantingut el llistó ben alt. Però no m’estendré més en les dades, doncs ja de per si són força clares. Els fets són encara més importants doncs això no ha passat per que si. La desafecció d’una part important del nostre electorat vers ERC és un fet que ha passat, i són els successius esdeveniments des del 2003 qui l’expliquen, tot i que els relats mai no són objectius , miraré d’ésser-ho al màxim possible per resumir aquests esdeveniments. La firma del pacte del Tinell que donava naixença a “l’olivera catalana”, des llavors anomenat el “Govern Tripartit” encapçalat pel President Maragall ja va donar una petita dosis de desencantats, els que menys,tot s’ha de dir. Car ni que fos per higiene democràtica era un pacte necessari per al país. Vint-i-tres anys de administració governada pel mateix partit són masses per a qualsevol societat, sigui quina sigui. Però aquesta primera legislatura fou realment agitada, no envà, s’encunyà el nom popular i amb certa mala llet del Dragon khan en al·lusió a la seva afició pels sotracs i revirons. Molts episodis és podrien mencionar, alguns del quals fomentats pel nostre partit, però les hemeroteques estan per això, però no podem passar per alt dos fets que marcaran aquesta legislatura: un l’hostilitat manifesta del mitjans de comunicació al govern i la seva acció, dos : el procés de redacció d’un nou Estatut d’Autonomia. Aquest darrer acabarà amb l’expulsió d’ERC del govern de la Generalitat per la seva oposició al text definitiu sortit del Congrés espanyol (en això ens estendrem més endavant). Però la suma de defraudats pel nostre partit pujava. Tot i ser habitual que les forces que han d’exercir les tasques de govern pateixin un desgast electoral, la no-sintonia entre electorat i partit ja és començava a veure substancialment i al pèrdua de vots al 2006 fou important. Encara que per a la nostra decadència electoral la reedició del tripartit n’és la cirereta del pastís. Molta gent s’emprenyà en veure la continuació del pacte amb el social-lliberals del Psc-Psoe i els eco-socialistes i excomunistes d’ICV-EUIA, i més veient com havia acabat l’anterior govern: primer un conseller expulsat del govern i després tot el partit, total per a què? Per l’obra de govern? Justifica això la pèrdua de dignitat a canvi de possibilisme?. Tampoc s’ha entès la fixació per completar aquests segona legislatura,per part de la direcció del partit. Determinació de portar el pacte fins a les darreres conseqüències, fet que eixampla la separació entre el partit i part dels seus votants i militants. Evidentment que la suma d’aquests fets han provocat un munt de convulsions i desencontres interns però aquests no és provoquen per ser un partit en franca decadència sinó per ser un partit confós. I del que és i el que comporta ser un partit confós ara en parlaré, però abans m’agradaria deixar unes quantes reflexions per tal de que el lector pensar més àmpliament en tot allò que acabo de narrar.

Una petita ucrònia, seria el mateix el grau de decadència electoral el que tindria el nostre partit si el 2006 no s’hagués reeditat el tripartit de Montilla? Si ens haguessin quedat a l’oposició, havent provocat una Sociovergència, o fent pactes d’estabilitat parlamentaria amb qualsevol dels dos partits fins ara majoritaris Psc-Psoe o CiU, quines sinergies podríem esperar ara? Se que els “I si?” són conjectures però quan s’ha de valorar el resultat d’una decisió, no podem obviar de l’equació les alternatives que tenen a la nostra mà el dia que vam optar per la resolució que analitzem.

https://docs.google.com/fileview?id=0B5AxRonqWmphMWE5ZThlMTQtYzcwMS00ZTkzLThjYmEtOGUyNTFlMjQ2OWNk&hl=ca

2010-07-28T04:37:00.000-07:00

ERC i el final del cicle (primera part)

De nou a Barcelona............

2010-05-14T11:35:00.000-07:00

Setze anys després...ara torno a viure a Barcelona. Moltes coses bones han hagut de passar, perque hagi de deixar la trànquila i plaçida vida a Breda, per venir de nou a aquest conglomerat d'edificis i persones. De presses i de fums, alguns de cotxes ..altres de persones, plenes de llengües i tarannes diferents. Una nova aventura, però aquesta volta no la faig sol, la faig amb una gran companyia. Per tant de segur que anirà molt bé.
Us seguiré informant de les ventures i desventures d'aquest Paleto entre xaves
una abraçada

resposta consultes

2010-03-03T05:42:00.000-08:00

Escric aquestes línies aprofitant la vostra invitació a participar en el debat que heu encetat sobre les consultes populars per a l’ independència de la Nació catalana. Com podeu observar no és fins avui, dies després del referèndum que no he tingut temps ni esperit per a posar en ordre els meus arguments i conviccions. La feina feta ocupa molt de temps, i us puc assegurar que els integrants de la comissió de Breda Decideix n’hem fet molta. I el debat, moltes vegades entorpeix la feina quan és fa allà on no toca, ni quan toca, convertint-se molts de cops en el refugi dialèctic dels inactius i els dubitatius. Però ara sent la consulta a Breda una realitat, sabent per primer cop quin és el punt de partida de d’independentisme, no defugiré de respondre per tal de crear un debat, que si és fa de bona fe i amb esperit constructiu i realista pot ésser enriquidor per al procés de construcció i alliberament nacional català. Us parlo com a individu, com a Daniel Gòmez Loren, ni com a membre de cap comissió ni entitat, però sense amagar la meva condició de militant d’Esquerra Republicana de Catalunya de la Secció Local de Breda, de la qual em sento especialment orgullós. Si, orgullós!!!! De pertànyer a un grup de persones que com uns “Galifardeus” treballem i tenim l’ intenció de presentar-nos a unes eleccions, per tal de que amb el nostre projecte i esforç puguem millorar les condicions de vida de Tots els vilatans i vilatanes de Breda. Millorant la democràcia municipal i per extensió actuar localment en l’ injustícia d’aquest món global. Això si, sense insultar ni menysprear a ningú, des de la llibertat de pensament i el respecte. No caurem en el simplisme de transposar figures i declaracions històriques als nostres dies, doncs els “altermundistes””antiglobalització” i d’altres moviments actuals ni de bon tros són la CNT dels anys 20.
Defenso la via democràtica, pacífica i no revolucionaria vers d’independència i la justícia social. Si, sóc reformista! No crec en revolucions teòriques i simplistes que acaben en mort, misèria i fam, en derrotes o totalitarismes siguin del color que siguin. No ens podem posar objectius màxims, per no dir utòpics, que la seva inviabilitat del seu assoliment fa inútil i estèril qualsevol acció o moviment.
Jo crec en d’independència, “per se” i com a eina per a la justícia social, sobretot per a la classe treballadora de Catalunya. Us ho dic com a treballador. D’independència és vital per a la classe treballadora catalana, ja no solsment per la creació d’un espai laboral català, molt més just i beneficiós per a tots, si no també per acabar amb les excuses d’alguns empresaris i polítics per a no acomplir les necessitats de l’estat del benestar. Si som independents ningú no podrà excusar-se en Madrid. I no és més fàcil intervindre i pressionar en un Estat de 7.5 milions de persones que en un de 44 milions? No és de calaix?
Dels vostres arguments sobre el No, m’ha sobtat i decepcionat el vostre posicionament. Doncs el debat justícia social versus identitat nacional, fa més d’un segle i mig que existeix en el nostre país, i heu agafat els posicionaments més proclius als espanyolisme i a l’internacionalisme de les grans nacions. Reviseu els debat entre el PSOE dels anys 20 i 30 versus l’Osc, entre el mateix PSOE i l’Ut espanyola amb el MSC i l’UGT catalana dels anys 40,50 i 60. entre el POUM de l’Andreu Nin i els stalinistes del PSUC i el PCE a la dècada dels 30, entre seccions catalanes de la CNT i els Faistes. O rellegiu els programes dels moviments d’alliberament nacional d’inspiració socialista o comunista, leninista o fins i tot maoista nascuts arreu del món i també al nostre país durant les dècades dels 60 i 70 del segle XX. Sembla que heu agafat les posicions més properes a Kautsky o als espartaquistes de Rosa Luxemburg, on les reivindicacions per les llibertats nacionals són interpretades com un “desviacionisme” induït per les classes burgeses per tal de seguir sotmetent i controlant el moviment proletari, i assegurant que els problemes nacionals és solucionaren amb l’arribada al poder de la classe treballadora. La història ja ha demostrat que això no ha estat així, i que aquestes posicions les han defensat els més reaccionaris de dins de les esquerres, normalment les de països i nacions que sotmetien a d’altres. Crec que no és això companys! Us recomano lectures com Pallach, Cucurull, Campalans o el mateix Andreu Nin, per citar-vos pensadors d’esquerra catalans, per a què pugueu reenfocar (si voleu) o rumiar en aquesta contradicció. El clixé Internacionalista, tant fa 100 anys com avui, no és res més que una utopia de mig termini que pot crear injustícies avui.
Per una altre banda dir-vos que la consulta no estava buida de contingut, però crec que sé per on aneu! Amb un company i també amic, portem mesos debatint, i sempre hem diu que ell no vol una indecència dins del marc de la unió europea, jo sí. Plantejar-s’ho d’una manera diferent és fer volar coloms. El nostre enemic té 37 milions d’habitants, nosaltres 7 i mig sense el suport i l’empar de la Unió Europea que privarà a l’Estat Espanyol de negar-nos la nostra voluntat? La inspiració divina? L’empenediment espontani pels darrers 300 anys? O el temor a la UE? Siguem seriosos. També he de confessar que la perspectiva d’una societat catalana, aïllada europea i amb un model econòmic proper a Bolívia, Veneçuela, Cuba o Corea del Nord no em sedueix en absolut. Estic d’acord, crec, amb vosaltres que hem de canviar aquesta democràcia de mercat per una democràcia real i participativa, més autèntica i veritable.
Encara que el meu amic Morales m’ho digui com a un insult, per ami és una bona definició del meu pensament: sóc Socialdemòcrata, els meu preceptes són la llibertat i la justícia social, i sense independència per al meu país, no en pot haver-hi cap de les dues.
Per tant jo tinc clar, allà a on vaig i on vull anar. Espero que aquestes argumentacions i respostes serveixin per encetar un debat enriquidor i constructiu, entre persones que no veiem el món des de el mateix punt de vista però podem compartir inquietuds.

carta oberta al meu sindicat

2010-02-01T00:33:00.001-08:00

En aquesta crisis, se’n diu que n’ha de sorgir una nova economia...o millor dit un nou mòdel econòmic. Crec que seria una gran fita, però en dubto molt dels seus resultats. Sincerament no penso que és reformi gaire el mòdel del mercat lliure neo-lliberal que portem patint els darrers vint anys. Són masses sinergies i interessos comuns, entre el poder econòmic i el poder polític, que fan que l’un sostingui a l’altre i viceversa per a que és pugui canviar alguna cosa, per si mateix. El sistema està necrotitzat des dels seus fonaments, i les mateixes idees que ens han portat fins a aquí no ens hi treuran de la crisis. El que si sabem de segur és qui pagarà la factura i els plats trencats de tot aquest rebombori, no pot ser d’una altre manera: la classe treballadora i la nova “classe mitjana”, poc consolidada i massa efímera com per a donar-li de ple dret aquest qüalificatiu, doncs no passa de ser obrers una mica enriquits. És per això que veig necessaria una reflexió i un debat en profunditat i seriòs sobre quina resposta ha de donar la classe treballadora al nou ordre mundial i quina situació li pertoca ocupar en ell.

L’unió fa la força, aquest aforisme, tan obvi com intemporal, segueix essent vigent. Tant vigent com fonamental per a establir una resposta i , alhora, una acció productiva de la classe treballadora per a defensar els nostres drets i plantar cara a aquest mòdel econòmic. El qual és socialment excloent, injust i poc sostenible. Crec que és de lògica veure que l’única forma d’aconseguir aquesta unió dins de la classe treballadora és mitjançant els sindicats. I són només aquests, els únics que potencialment poden pressionar i lluitar per a canviar la situació. Com també són els únics que poden mobilitzar a la classe treballadora per a que no sigui a costa seva qè és pagui la festa neo-lliberal dels darrers anys. Ni seran les Ong’s, ni els partits polítics ( cada vegada més transversals), ni molts menys els empresaris ni els bancs. Els sindicats són els únics que poden proposar un nou mòdel productiu, econòmic i social, més just demòcratic, sostenible i estable, Llavors crec necessari que la reflexió i el debat és basi en la situació, potencialitat i estratègia que han de seguir els nostres sindicats davant de la realitat actual.

I en aquest punt miraré de ser encara més concret, doncs jo milito en un sindicat, i basaré les meves idees i pensaments en ell. No és un altre que l’U.G.T de Catalunya, el meu sindicat. Segons dades L’Unió té uns cent cinquanta mil afiliats arreu del país. No és pas poc si ho comparem amb l’altra gran força sindical a Catalunya, la Conc(C.C.O.O) que si fa no fa té el mateix nivell d’afiliació: El problema és general, a Catalunya tenim un nivell d’afiliació a sindicats molt baix. Un dels més baixos de l’Europa Occidental i indústrial. Això és un gran problema. Provoca maldecaps i problemes alhora de defensar els drets de la classe treballadora davant de les patronals i de les institucions públiques. Aquest fet resta als sindicats la legitimitat i possa en dubte la capacitat de la mobilització i pressió per tal d’assolir els objectius dessitjats. Crec que la primera feina a fer ha d’ésser resoldre el problema de la baixa afiliació i la seva desigual concentració en els diferents sectors econòmics.

En les següents línees intentaré d’explicar el perquè d’aquesta situació, i modestament donar-ne algunes possibles solucions. No cal dir que són húmils aportacions per mirar d’engegar el debat, i esperant que tant en aquest apartat com en la resta que s’esdevindra, sigui un debat constructiu i el més massiu possible, per què aporti les solucions més optimes i eficaces per tal d’assolir el que tots desitjem: la màxima unió de les classes treballadores per a poder defensar i lluitar pels nostres drets socials i col·lectius.

La pregunta és clara, per que tant poca afiliació?, aquí entran en joc varies motivacions concorrents: històriques, socials,legals i generacionals, que apart d’explicar la baixa afiliació, també n’explican l’assimetria d’afiliació segons els sectors productius.

Un dels motius és purament sociològic, en primer lloc: La patronal. Molt d’ella heretada del franquisme, sense haver estat depurada (com tant d’altres sectors), on vivien una impunitat quasi total, mai a entès el sindicalisme com una ajuda o quelcom beneficiòs per a l’empresa. Sinó com una agressió a la seva sobirania, auto-entesa com un poder de llibertat qüasi-feudal, i un problema que s’ha de combatre a qualsevol preu. Si a aquest fet li sumem que gran part de la trama empresarial catalana és composta per empreses petites i mitjanes, on el poder de coerció del patró és molt important tenim una de les resultants per a explicar la poca afiliació de les treballadors i treballadores a casa nostra

Una segona resultant és legal: els beneficis de la negociació col·lectiva, feta per les centrals sindicals, se’n beneficien tot el conjunt dels treballadors/res, estiguin afiliats o no. Així la importancia d’estar afiliat o no sols és tangible, quan l’agressió als drets dels treballadors és individual o s’ha arribat a situacions extremes (acomiadaments, tancaments d’empresa, discriminacions..etc,etc). Dins de les empreses els treballadors abandonen, més que delegar, la representació en els membres del Comitè d’empresa i se’n despreocupan tenint un nivell d’afiliació mínim i d’implicació molt baix. Doncs no podem oblidar que les diverses reformes laborals des de començaments dels noranta han rebaixat moltíssim l’empar legal dels treballadors i el marge d’actuació dels sindicats i dels seus representants legals.

Una tercera variable és la generacional(, i/o organitzativa) car podríem dir que van sumades. Jo pertanyo a una generació que ens vam introduir en el món laboral a principis de la dècada dels noranta, durant o després de la crisis del mil nou cents noranta tres. Al bellmig d’una reforma/campanya de “flexibilització laboral” auspiciada per la patronal i el Govern , i que va portar amb ella la precarització i l’inestabilitat laboral a tots els nous treballadors i treballadores. Portant grans bosses de mà d’obra a una alta mobilitat sectorial, poca especialització, poca cobertura social i evidentment poc arrelament a cap lloc de treball o empresa especifica. Per altre banda el sindicats estan agrupats per federacions sectorials, i encara que s’ha iniciat el procès de territorialització, encara manca molt per fer i s’hi ja és díficil aconseguir l’afiliació dels treballadors, ho és molt més si aquests no tenen un interlocutor vàl·lid, pròxim i eficaç a la seva vora. Aquesta deficiencia s’aguditza e aquesta generació post-franquisme, doncs si a aquesta variable n’hi sumem les dues anteriors, la motivació individual per a afiliar-se encara és molt més complicada

I la darrera variable que hi podem esmentar és la històrica. Història, tant del nostre sindicat com de la nostra societat. Després de quaranta anys de prohibició dels sindicats demòcratics i de lluita en la clandestinitat pels drets i llibertats dels treballadors i treballadores, les centrals sindicals majoritaries sortiren de la transició molt reforçades i il·lusionades amb les esperançes de la nova època política. Però el desencant arribà de la mà de les crisis econòmiques, les reconversions dels vuitanta, la submissió de les èlits sindicals al Govern Psoe minà la seva imatge i per tant la seva fortalesa. I començà una separació entre la massa treballadora i el sindicat. Provocant que aquest procès no s’aturès ans al contrari anés creixent. La falta d’agressivitat davant de les deslocalitzacions i les reformes laborals. I fins a dia d’avui, que estem com estem.

Aquestes causes o variables poden ser discutides, i fins i tot ampliades, però crec que són una bona base per a començar el debat, no sense abans, i d’una manera molt personal esmentar que ha de ser un sindicat de classe català del segle XXI i solucions per a revertir aquesta situació que patim davant de la crisis del mòdel econòmic neo-lliberal.

Un sindicat ha d’ésser l’associació de les treballadores i els treballadors creada per vetllar pel compliment i assoliment dels drets, de les condicions i del benestar dels seus associats.

Un sindicat de classe ha d’ésser el sindicat de la classe treballadora, que a més a més a de fomentar el seu progrès, tant matèrial com social.

Un sindicat de classe socialista ha d’ésser el sindicat de classe que a més a més ha de lluitar per la justícia social, la redistribució de la riquesa i l’equitat.

Un sindicat de classe socialista i català ha d’ésser la suma de tot l’anterior, a més a més, ha de vetllar i lluitar per a la defensa del país, la seva cultura, la seva riquesa plural i la seva dignitat davant del món.

Vull que el meu sindicat sigui de classe,d’orientació socialista i a més a més català i catalanista. I crec fermament que no sóc pas l’únic que dessitja això. En som molts més els qui trobaríem en aquest punt. Per tant materialitzar aquest punt considero que és vital i necessari pel nostre futur, tant l’immediat, com a mig i llarg plaç. El món a canviat, i seguiex canviat, no sempre d’una manera positiva i és per això que els mateixos ideals que van donar neixement al món obrerista i sindical encara són vigents. Com la fallida del sistema neo-lliberal ens mostra no podem acceptar que estem al final de la història i que el món no és pot transformar, ni hem de renunciar a les idees ni les lluites que han servit per a progressar a tanta gent.

Com ja he dit al principi de l’escrit, vull aportar, modestament, possibles solucions als problemes abans esmentats del sindicalisme actual. Ni molt menys poden ser dogma de fè, són disvutibles, debatibles i reformables. Per això són una de les potes que he dispossat per aquest taula de debat que ha d’ésser aquest texte.

En primer lloc, des de el sindicat s’ha de crear la transformació del mòdel empresarial català. Cercar, treballar i lluitar per a que és produeixi un canvi patrimonial en el nostre entramat econòmic. Tant en el sector públic com en el privat. Em d’aconseguir que l’empresa catalana passi de ser essencialment familiar o accionarial a fonamentalment cooperativista.

En el sector privat, aconseguint que els centres de producció passin a tenir un benefici social prioritari en comptes d’un benefici privat bàsic, podem aconseguir varis objectius a la vegada:

Evitar el degoteig de deslocalitzacions. Promoure processos de fusió i/o concetració de empreses mitjanes i petites, avui per avui molt díficils per la composició del capital de les mateixes empreses, però tant necesaries per a garantir la competivitat i la seva capacitat de resistir i innovar en aquest nou món econòmic global. Què el sindicat guanyi poder de transformació sent garant i coordinador d’aquests processos, i conseqüenment generador d’ocupació i de riquesa. Apropant-se així al gruix de la població i aconseguint l’implicació i la decisió de la classe treballadora en els processos econòmics reals. I no podem oblidar que assoliriem objectius de redistribució de riquesa i socialització, fonamentals en un sindicat de classe d’orientació socialista com el nostre.

En el sector públic, a més a més de tot el que s’ha esmentat en el paràgraf anterior, hi podem sumar uns quants objectius més: Acabar amb les empreses paràsitaries de serveis i gestió dels serveis públics, que l’única que acaben produint és l’increment del costos econòmics en benefici d’uns pocs, sense aconseguir la millora dels serveis, més aviat al inrevès. Acabant amb la externalització dels serveis públics aconseguirem una parcel·la de la regeneració demòcratica, doncs les possibilitats de corrupció disminuiran. També s’assoliria la resposabilització de les treballadores i treballadors de la gestió directa dels recursos i la descentralització les anquilosades estructures de poder, i augmentant l’autonomia professional dels mateixos.

Evidentment aquest procès de transformació és díficil, sobretot en el sector privat. I que de segur serà un procès lent, complex i llarg però hem d’aprofitar les oportunitats que ens donen les crisis cícliques d’aquest capitalisme neo-lliberal. Cap tancament sense cooperativització!!! És cap aquí on ens hem d’organitzar, formant a les treballadores i treballadors, reformant les llei de cooperativització, implicant a les administracions i les entitats d’estalvi públiques en aquest objectiu. L’esforç és considerable però el guany és fonamental i vital per a què un país com el nostre sobrevisqui econòmicament i productivament al capitalisme feroç del segle XXI.

Una segona mesura, també vital, que hem d’incentivar des del sindicat, és la reforma de la legislació laboral. Si, heu sentit bé, encara que soni extrany, no n’hem de tenir por. Però no sols hem de discutir sobre els costos dels acomiadaments o pujes de l’IPC varies. Em de ser agosarats i obrir el meló sense cap recança, doncs hem de tornar a protegir a l’obrer/a de tots els reglaments, circulars i decrets que l’han anat deixant indefens davant dels abusos i mals usos de l’empresariat. És cert que tots els processos administratius i judicials s’han de simplificar, però s’han de donar eïnes per a que sindicats i treballadors poguem defensar amb garantíes els drets i les llibertats . Tribunals laborals ràpids , gratuïts i independents, inspecció de treball consorciades i actives, beneficis de la negociació col·lectiva vinculats a la sindicació. Diguem si a mesures de flexibilitat laboral(temporal), però també diguem si a un rigor i un control d’aquests per part dels representants dels treballadors. Les patronals si negarà, dons als “nens petits” no els hi agrada que algú els hi prohibeixi jugar tot el dia, i els obligui a fer els “deures”.

Les darreres mesures que proposo són de caire intern dels sindicats, doncs afecteu a la seva organització i estructura. Però com els altres canvis, els crec del tot necessaris per a aconseguir una resposta ferma i contundent a l’onada del nou capitalisme, que tot hi haver enfonsat el seu pròpi sistema econòmic, encara espera treure`n un rèdit a costa de la classe treballadora.

Una d’aquestes solucions seria el moviment de territoritalització del sindicat, com a eïna més eficaç per arribar al màxim de població possible. Doncs el mòdel estructurat per sectors laborals,també necessaris, deixa fóra de la cobertura sindical a molts treballadors i treballadores, degut a la seva precarització i mobilitat sectorial. La major presència en el territori, en el poble, en el barri, a la vil·la i a la ciutat afavoriria l’acostament de tothom als sindicats, com a eines propies. A banda d’ésser d’un banderí d’enrolament, un centre de reunió i treball pot donar una visió molt més amplia i multisectorial a la feina sindical. Això tantmateix obligaria a una considerable mobilització d’efectius i capitals, la majoria han de neixer del voluntariat i del compromís personals de moltes militants i militants. Però crec que ha d’ésser, el renaixament d’aquest espèrit humà de lluita i treball, l’ànima de la concepció de classe que ha de ser la clau fonamental, per a la resposta al nou món neo-lliberal que a sobre d’empobrir-nos matèrialment, ens anihila moralment.

És dins d’aquest nou marc que el sindicat, com a màxima expressió de l’unitat de treballadors, a desenvolupar, a part de les mesures abans esmentades, una xarxa assistèncial i mutual d’ajuda a les treballadores i treballadors, des de la formació a la gestoria social, des de la borsa laboral al món educacional, allà on ho necessitin els treballadors i treballadores, allà hi ha d’estar el sindicat.

Així doncs aquí concloc la meva reflexió i propostes de debat, fetes amb ànim de ser constructives, i sobretot positives enmig d’aquests temps que corren, on les crisis no porten res més que penalitats, misèries i egoismes.

Davant d’això hem de ser forts, tenir les idees clares i assumir la resposabilitat que en aquestes hores fosques se’ns ha depossitat sobre les nostres esquenes.

Visca la classe treballadora de Catalunya!!!!

Visca Catalunya!!!

Dilluns 7 de Desembre –Dilluns 14 de Desembre del 2009-

Dani Gòmez i Loren “Sal_lari”

Benvinguts Aquest Espai

2009-11-30T01:01:00.000-08:00

Bones Companys i companyes, us dono la benvinguda aquest blog que estem preparant i que esperem us agradi. Esperem que sigui un espai de debat, d'encontre i on poguem gaudir tots, tan de bona companyia com d'intercanvi d'idees.
Una abraçada a totes i tots

leyendas del tiempo

2009-11-25T12:45:00.000-08:00

Somiar ara

2009-11-25T12:43:00.000-08:00

Somiar ara

divendres, 10 / juliol / 2009 a les 14:40
Ahir vaig llegir una cita d'Aristòtil:"l'Esperança és el somni de l'home despert". Gran frase, si més no un bon axioma des d'on encarar la vida. L'esperança no és només optimisme...és voluntat...és creure que la teva acció ajudarà a acomplir aquells somnis, desitjos i necesitats. no està buida de responsabilitat ni tampoc espera cap miracle ni cap ajuda que solucioni els problemes amb un encantament.
Ja ens hem fet grans i fa anys que sabem que la vida no és justa ni tampoc gens fàcil...almenys per la majoria que llegiu aquesta nota. Tots tenim problemes.....fàbriques que tenquen, empreses que regulen el treball enviant-nos a casa, factures que s'apilen esperant temps millors o un cop de sort, amors no correspossos, soledats i tristeses...tots en tenim d'angoixes i núvols que tapen l'horitzó.
És fàcil descarrgar-nos de tota melangia intentant-nos evadir en les coses maques bones que ens queden o també acceptar que la vida i la condició humana es aixi, i què no s'hi pot fer res. Es el que hi ha...i ja està, adaptar-nos-hi i deixar de somiar. Somiar? Desitjar? per a que? per a després decepcionar-nos... tanta por tenim al fracàs?
Jo no....he perdut tantes vegades que ja no em bé de dos centes més, crec que no tenim dret a abandonar l'esperança. Ni tampoc a refugiar-nos en la covardia de la massa.....hem de fer! hem d'aixecar-nos cada dia amb els somnis als llavis i mirar de lluitar per ells, treballant-hi sense descans.
El secret no és viure per evitar caure....sino viure per apendre a aixecar-te....
Espero aquesta petita reflexió us agradi i dongui ànims

Dies de Tardor

2009-11-25T12:37:00.000-08:00

Dies de tardor s'apropen de nou, i segons un vell poeta el sol de tardor..té la pal·lidesa del crepuscle, l'atònia d'una ànima adormida. Melangiòs i tímid busca el refugi dels núvols per no veure el que passa a la capa de la terra. Aquesta tardor molt aviat arrivarà. I la treva de l'estiu tocarà a la seva fi.
Moltes coses passen al nostre voltant, no sóc jo qui les ennumerarà...prou sabeu a que em refereixo, temps moguts i canviants que ja n'hem parlat. Temps díficils....que mirem de sobreviure com sabem i com podem...sense defallir...sense pensar massa. Només l'objectiu d'ensortir-se'n i de trobar una placidesa, que segurament mai no tornarà.
No sembla el millor temps per a començar de nou, per a sortir dels nostres racons i enfrontar-se dempeus a la tempesta. Poder el sentit comú ens diu el contrari, l'home/dona és conservador de mena...però no vull aquí esbrinar quin es el millor camí...cadescú i la seva propia consciencia trobaran la resposta més adequada. No tant sols vull trasmetre un pensament. Una idea que em vull, que em rossega dia a dia des de fa un temps i m'agradaria compartir-la amb tots vosaltres a veure que en penseu..si us sembla bé.
Hi ha un mite grec...el de Sísif...Camus l'analitzà molt després de la segona guerra mundial. Sísif fou castigat pels déus a pujar una gran bola de pedra a sobre d'una muntanya, l'esforç era titànic...quan hi arribavà, indefectblement la pedra queia per l'altre pendent de la muntanya i sant tornem'hi. Per acabar-ho de adobar vòltors li pessigaven les entranyes durant tota la feina. Però el destí era imperturbable, dia rera dia, la pedra pujava i després rodolava pujol avall. El destí havia estat dessignat pels deus i la naturalesa humana era repetir-lo invariablament, poder involuntariament. Sísif ja no recordava quina era la vida anterior a l ade pujar la pedra, ja no concebia cap altra vida que no fós pujar la pedra volta rera volta.
Ara fa anys que vam enterrar els deus, però encara molts pensen que el destí ja està escrit...i la pedra ha de seguir pujant. Poder els Deús ja no hi tenen a veure, com tampoc la voluntat de l'home)dona, poder només és l'inèrcia de viure en un món que creiem complex i on pensem que no tenim cap poder per aturar la pedra.
Amics només rumieu...jo en quan caigui la darrera pedra que he pujat al cim de la muntanya, no la penso puja més...tinc vist un petit revolt on penso quedarme a pensar mentre veig el sol cansat de la tardor.